Seguim en el camp de la Pedagogia Teatral, repassant les figures que han marcat els ítems d’aquesta disciplina dins l’educació.
Grecia
La relació entre les pràctiques educatives i el teatre ve de molt enrere, de fet es considera que van ser els grecs qui van saber enfocar l’educació a través de les representació teatrals. El Coro de les tragèdies i comèdies que representaven, era, de fet, el poble i aprofitaven aquestes representacions per proposar tota mena de qüestions d’ordre pràctic per la convivència.
Segles XVI a XVIII
El 1599 la Ratio studiorum dels jesuïtes, un document que estableix el sistema d’educació de la Companyia de Jesús, tenia indicacions precises sobre el teatre. Així, s’estimulava el teatre privat pels professors de retòrica on el Mestre podia proposar alguna breu representació, escena o diàleg als alumnes però sense cap mena d’escenografia.
El segle XVIII, Goethe i el seu entorn van començar a distingir el teatre professional i el teatre escolar. Rousseau escriu el seu Emilio el 1762 que obriria la porta a importantíssims reformadors pedagògics: Foebel, Pestazzoli, Montessori, Dewey i Caldwell Cook, per tots ells el teatre tindria un paper indispensable en la creativitat i la imaginació.
Winifred L.Ward, Peter Slade
A finals del segle XIX i a començament del segle XX, nombrosos autors desenvoluparan la relació entre el teatre i l’educació amb una clara orientació pràctica.
Winifred L.Ward (1884-1975) va fundar les seves classes de creative dramatics que s’inspiraven en el concepte d’aprenentatge des de l’experiència i l’aplicació del mètode de col·laboració a partir de projectes. Totes les seves teories les va escriure en el seu llibre Creative Dramatics: for the Upper Grades and Junior High School (1930). A Theatre for Children (1939) oferia les pautes de treball pels professors que volien treballar el teatre per als nens/nenes. I la seva darrera obra, del 1952 Stories to Dramatize on incloïa els instruments més habituals de la educació basada en el teatre i els seus recursos com el joc dramàtic, la dramatització sobre un guió, els treballs de pantomima, la improvisació o el teatre d’ombres o titelles.
Peter Slade (1912-2004), la seva tesi més important es troba en el llibre Chil Drama (1954) on explica que el joc dramàtic infantil no és només una dimensió de l’activitat del nen o nena amb un enorme potencial per a la seva educació, sinó que és la base d’una forma artística autònoma. Diu: “que té una bellesa exquisida i constitueix una forma excel·lent d’art per dret propi” i també: “així és la nostra obligació reconèixer-la, respectar-la i potenciar-la”.
Brian Way
Per altra banda, Brian Way va ser l’autor de Development Througt Drama (1967) on explica la idea de vincular la representació dramàtica amb el desenvolupament de la personalitat en les diferents facetes, el jo físic, l’emoció, la parla, l’intel·lecte i la concentració. La influència de Way fou molt important els anys seixanta. Ell distingia entre la dramatització i el teatre, establint que “el teatre intervé sempre en la comunicació entre els actors i el públic” mentre que “la dramatització intervé en l’experiència dels participants amb independència de qualsevol funció de comunicació amb el públic”. Així es va establir una oposició frontal entre dramatització i teatre com a dues formes completament independents, tant pel que fa a les seves rutines formes i idees.
Segle XX
A la segona meitat del segle XX va sorgir un nou grup d’educadors que reobriren la discussió al voltant de l’objecte, el propòsit, finalitat i abast del moviment Drama-in-theatre. Si els anys anteriors hi havia el plantejament entre escollir una educació que tingués, en els seus programes curriculars, continguts pràctics relacionats amb el valor estètic i cultural del teatre o bé una educació amb una dimensió més pràctica del teatre van sorgir veus més curoses en la recerca de l’eficiència didàctica: Viola Spolin, Dorothy Heathcote i Gavin Bolton.
Maria Sabaté