En gran mesura, els espectadors actuals som més conscients dels efectes de distanciament. L’efecte d’estranyament o efecte de distanciament (Verfremdungseffekt, en alemany) és un concepte desenvolupat per Bertolt Brecht amb la voluntat que el públic no es deixés absorbir emocionalment per l’obra, sinó que mantingués una actitud crítica i reflexiva. Segons Brecht, el teatre havia d’evitar la identificació emocional passiva i fomentar una actitud analítica davant els esdeveniments representats (Brecht, 1964).

Per aconseguir-ho, utilitzava recursos com trencar la quarta paret, mostrar els mecanismes teatrals, inserir cançons o cartells, o recordar constantment que allò que es veu és una representació.

Avui dia, el públic està molt més acostumat a aquest tipus de recursos perquè apareixen constantment en diferents mitjans:

• Al cinema i a les sèries, quan un personatge parla directament a càmera.
• A les xarxes socials i als continguts digitals, on es barreja la ficció amb el comentari sobre la mateixa ficció.
• Al teatre contemporani i al cinema postmodern, que sovint mostren de manera conscient l’artifici narratiu.
• En obres que juguen amb la ironia, l’autoreferencialitat i la metaficció.

Tanmateix, ser conscients del recurs no significa necessàriament deixar-nos afectar per ell. Moltes vegades l’espectador reconeix la tècnica i, alhora, continua implicant-se emocionalment en allò que veu. De fet, actualment els efectes de distanciament poden generar una doble resposta: entreteniment i reflexió simultàniament.

També es pot afirmar que el públic contemporani disposa d’una alfabetització audiovisual més gran que el de l’època de Brecht. Estem habituats als canvis de narrador, a les ruptures narratives i als jocs formals, de manera que determinats efectes que abans resultaven sorprenents avui ens semblen naturals. Això obliga els creadors a buscar noves estratègies per provocar una distància crítica efectiva (Pavis, 1998).

Fins i tot es poden trobar espectacles de tradició clàssica que incorporen elements molt propers al teatre èpic de Bertolt Brecht, visibles en aspectes com els següents:

La crítica social per damunt del melodrama

La tragèdia es presenta com el resultat d’estructures de poder, desigualtats socials, mecanismes de control sobre el cos femení o condicionaments morals, religiosos i econòmics. Aquesta perspectiva connecta directament amb Brecht: els personatges són importants, però sobretot com a expressió dels conflictes i les contradiccions d’una societat (Brecht, 1964).

Distància escènica i artificialitat visible

Quan l’escenografia és austera, simbòlica o deliberadament no realista, es manté visible la teatralitat i l’escenari es converteix en un espai de reflexió. Brecht pretenia que l’espectador pensés «això representa una societat» més que no pas «això està passant realment» (Benjamin, 1969).

Ús de la paraula i del vers

Moltes obres clàssiques mantenen el vers, que crea una certa distància estètica, obliga a escoltar el discurs i afavoreix l’anàlisi de les relacions de poder i dels conflictes morals. De manera similar, el teatre brechtià evita sovint la il·lusió naturalista completa i posa l’accent en la dimensió crítica del llenguatge (Esslin, 1974).

Música i composició escènica

La incorporació de la música, de les pauses i d’una composició formal molt marcada contribueix a orientar la mirada de l’espectador. La música no només acompanya les emocions, sinó que també comenta l’acció i n’ofereix una lectura crítica. Aquesta funció és molt pròxima a la que desenvolupen les cançons en el teatre de Brecht i en les seves col·laboracions amb Kurt Weill (Willett, 1964).

L’espectador com a observador crític

L’objectiu no és únicament que el públic comparteixi el sofriment dels personatges, sinó que observi i analitzi els mecanismes socials, polítics i econòmics que condicionen el seu destí. Aquest és, en essència, el nucli de l’efecte de distanciament brechtià (Brecht, 1964).

Conclusió

En conclusió, els espectadors actuals identifiquem i interpretem amb més facilitat molts dels recursos de distanciament perquè formen part habitual del nostre entorn cultural i audiovisual. Tanmateix, això no implica que hagin perdut la seva eficàcia. Més aviat, la seva funció ha evolucionat: ja no consisteix només a sorprendre el públic, sinó a estimular una mirada crítica capaç de qüestionar les convencions narratives i les realitats socials representades. L’èxit de l’efecte brechtià continua depenent tant de les estratègies escèniques emprades com de la disposició de l’espectador a interpretar l’obra de manera activa, conscient i reflexiva.

Bibliografia

Benjamin, W. (1968). Understanding Brecht (A. Bostock, Trad.). Verso. (Obra original publicada el 1966)

Brecht, B. (1964). Brecht on theatre: The development of an aesthetic (J. Willett, Ed. i Trad.). Methuen.

Esslin, M. (1974). Brecht: The man and his work. W. W. Norton & Company.

Pavis, P. (1998). Diccionari del teatre (J. Melendres, Trad.). Institut del Teatre; Enciclopèdia Catalana.

Willett, J. (1977). The theatre of Bertolt Brecht: A study from eight aspects (3a ed.). Methuen.