Clàssics catalans: quan l’escena era un mirall del país.

En un moment en què el teatre contemporani tendeix a l’experimentació i a la fragmentació narrativa, revisar els clàssics catalans no és només un exercici d’erudició: és un gest de reconciliació amb un país que ha pensat, debatut i fins i tot combatut les seves contradiccions a través de l’escena. Mirar de prop autors com Frederic Soler “Pitarra”, Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà i Josep Maria de Sagarra és observar quatre maneres ben diferents d’imaginar Catalunya—i, en el fons, d’imaginar-nos nosaltres mateixos.

Pitarra va ser el primer a posar realment el poble al centre. Les seves obres, irreverents i plenes de paròdies, retraten una societat que es mira al mirall i no sempre s’hi agrada. Més que un dramaturg, Pitarra sembla un satiritzador professional: la seva força no rau en la profunditat psicològica, sinó en la capacitat de ridiculitzar els vicis socials amb una agilitat que encara avui sorprèn. És un autor que recorda que el teatre serveix també per desinflar pompositats.

A l’extrem oposat trobem Rusiñol, l’esteta: el Modernisme fet carn. Rusiñol no representa el poble, sinó l’ànima artística d’una Catalunya que aspirava a ser europea. En ell, la paraula esdevé matèria delicada, sovint carregada de melangia. Si Pitarra celebra la rauxa popular, Rusiñol reivindica l’exili interior de l’artista incomprès. Les seves obres són postals poètiques d’un país que volia elevar-se per damunt de la grisor.

Guimerà, en canvi, és el dramaturg del conflicte passional. El seu teatre vibra amb una intensitat que sovint desborda la trama: personatges atrapats entre l’amor i el deure, entre l’instint i la moral. Terra baixa o Maria Rosa no són només drames: són metàfores d’un país dividit entre força i fragilitat. La seva escriptura, d’una potència gairebé operística, ha projectat Catalunya política i literàriament més enllà de les seves fronteres.

I després hi ha Sagarra, l’últim gran clàssic en sentit canònic. Sagarra és l’autor que millor combina elegància verbal i pulsió popular. Sap cantar la burgesia amb distància irònica i retratar els baixos fons amb una naturalitat sorprenent. En ell, la llengua catalana troba una plenitud escènica gairebé musical. Si Guimerà representa la força dramàtica, Sagarra representa la voluptuositat literària.

Comparar-los és comparar quatre maneres d’entendre la cultura catalana: la burla intel·ligent de Pitarra, la contemplació estètica de Rusiñol, la tragèdia visceral de Guimerà i la liricitat terrenal de Sagarra. Tots quatre reflecteixen un país plural, contradictori, capaç de passar de la sàtira al simbolisme, del melodrama al realisme poètic.

Potser això explica per què tornar als clàssics no és repetir el passat, sinó reinterpretar-lo. Cada generació els redescobreix perquè, d’alguna manera, cadascun d’ells diu una veritat incòmoda sobre qui som. I el teatre, quan és valent, no serveix per tranquil·litzar-nos, sinó per recordar-nos que la cultura d’un país és tan rica com les tensions que és capaç de posar a escena.

Maria Sabaté

BIBLIOGRAFIA QUE ES POT CONSULTAR

Història general i estudis del teatre català

• Foguet i Boreu, F., & Gallén, E. (Eds.). (2012). Història general del teatre català. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
• Gallén, E. (2007). El teatre català: dels orígens al segle XX. Editorial UOC.
• Rosselló, R. (1997). El teatre català contemporani. Empúries.

Sobre moviments culturals i context literari

• Carbonell, E. (2000). Modernisme i Noucentisme: art i ideologia. Ariel.
• Castellanos, J. (1998). El Modernisme. Edicions 62.
• Soldevila, L. (1962–1968). Història de la literatura catalana (Vols. 1–3). Editorial Alpha.