A finals del segle XIX i a inicis del segle XX, el teatre occidental va viure una profunda transformació estètica i ideològica. Davant del realisme dominant i de la concepció del teatre com a simple il·lustració literària, van aparèixer creadors que van entendre l’escena com un art autònom, visual, rítmic i corporal. Entre els més influents destaquen Adolphe Appia, Edward Gordon Craig i Vsevolod Meyerhold, les aportacions dels quals van establir les bases del teatre modern i contemporani.
Adolphe Appia (1862–1928): l’escenografia com a espai viu
El teòric i escenògraf suís Adolphe Appia va revolucionar la concepció de l’espai escènic. En oposició als decorats pintats i bidimensionals del teatre realista, Appia defensava un espai tridimensional, construït a partir de plataformes, escales i nivells que dialoguessin amb el cos de l’actor.
Una de les seves contribucions més rellevants va ser l’ús expressiu de la llum, entesa no només com a recurs tècnic, sinó com un element plàstic capaç de modelar l’espai i crear atmosferes emocionals. Per a Appia, la llum havia d’integrar-se orgànicament amb la música, el moviment i l’arquitectura escènica, especialment en relació amb les òperes de Richard Wagner, que van influir profundament en el seu pensament.
Appia situava l’actor al centre del fet teatral i concebia l’espai com un entorn dinàmic destinat a potenciar la seva presència física i rítmica.
Edward Gordon Craig (1872–1966): el teatre com a art total i simbòlic
El britànic Edward Gordon Craig, actor, director, escenògraf i teòric, compartia amb Appia el rebuig del naturalisme, però va desenvolupar una visió més radical i simbòlica del teatre. Craig aspirava a un teatre com a obra d’art total, en què tots els elements escènics estiguessin subordinats a una visió unificadora del director.
És especialment conegut pel concepte de la “supermarioneta”, una figura ideal que havia de substituir l’actor real, al qual Craig considerava massa condicionat per la psicologia i les emocions personals. Tot i la seva polèmica, aquesta idea no pretenia eliminar l’actor, sinó reivindicar un control estètic rigorós i un teatre més abstracte i poètic.
Craig també va proposar escenografies mòbils, arquitectòniques i simbòliques, allunyades de la representació literal de l’espai real. La seva influència va ser decisiva en el desenvolupament de la direcció escènica i del disseny teatral del segle XX.
Vsevolod Meyerhold (1874–1940): el cos com a motor de l’escena
El director i pedagog rus Vsevolod Meyerhold va portar la ruptura amb el realisme a un terreny polític, físic i experimental. Després de formar-se al Teatre d’Art de Moscou, es va distanciar del naturalisme psicològic de Stanislavski per desenvolupar un teatre antirealista, dinàmic i constructivista.
La seva aportació més destacada va ser la biomecànica, un sistema d’entrenament actoral basat en la precisió física, el ritme, l’energia i la consciència corporal. Segons Meyerhold, el moviment precedeix l’emoció: el sentiment es construeix a partir de l’acció física.
En l’àmbit escenogràfic, va col·laborar amb artistes constructivistes per crear estructures visibles, funcionals i mecàniques, que transformaven l’escenari en una autèntica màquina teatral. El seu llegat ha influït profundament en el teatre físic, el teatre polític i la performance contemporània.
Conclusions
Malgrat les diferències entre les seves propostes, Appia, Craig i Meyerhold van coincidir en qüestionar el teatre com a simple imitació de la realitat. Les seves idees van redefinir la relació entre espai, cos, llum, moviment i direcció, i van establir els fonaments del teatre modern. Gràcies a ells, l’escena es va convertir en un espai d’experimentació estètica, ideològica i corporal que continua influint en les pràctiques teatrals actuals.
Maria Sabaté
Bibliografia (format APA 7)
Appia, A. (1991). La música i l’escenografia (J. F. Vidal, Trad.). Institut del Teatre. (Obra original publicada el 1899)
Braun, E. (1995). Meyerhold: A revolution in theatre. Methuen.
Craig, E. G. (1980). On the art of the theatre. Heinemann. (Obra original publicada el 1911)
Innes, C. (2000). Avant-garde theatre, 1892–1992. Routledge.
Leach, R. (2004). Makers of modern theatre: An introduction. Routledge.
Pitches, J. (2003). Vsevolod Meyerhold. Routledge.