En aquest assaig sobre com evoluciona la recepció crítica d’un artista, en aquest cas concret Joan Miró, al llarg dels anys, comencem per revisar i explicar cinc articles d’opinió de periodistes de reconeguda solvència. Ho fem cronològicament de més antic a més actual.
JOAN MIRÓ A LES CATACUMBES per Guillem Diaz-Platja 1932
La lectura d’aquest article no resulta gens senzilla, és un escrit de joventut de l’autor que acabava de llicenciar-se en Filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Ressegueix la nit del 18 de novembre en que s’inaugurava l’exposició del grup d’amics de l’art nou -A.D.L.A.N.- on Joan Miró “anava a mostrar, per unes hores breus, la darrera etapa de la seva producció” En la seva descripció, Diaz-Plaja, opta per parlar la Irresponsabilitat de l’artista i la responsabilitat del crític, diferencia ambdós llenguatges, diu: “artista i crític parlen llenguatges diversos i inintel·ligibles entre ells” això és perquè el llenguatge de l’artista és inexplicable perquè té una voluntat lliure i “té el deure i el dret d’actuar irresponsablement en tot el fa referencia a la seva expressió”. I el crític és el pont entre aquest lliure joc espiritual i el seny de l’espectador que no ha de sentir l’obra d’art sino que l’ha de comprendre o fer-se’n càrrec.
Segons Diaz-Plajal els quadres són tot allò que “és fet en funció del marc”. Com espectador ens diu que les figures dels quadres, lluny d’estar fixades per les dimensions dels marcs, podrien ser més llargues o curtes, més amples o més estretes i no perdrien la seva visibilitat decorativa, la màgica, colpidora combinació de colors. Si ens ho podem imaginar així, amb les figures engrandides a un tamany correcte podem veure, imaginar, els decorats que Miró va pintar pels ballets russos. Per tot plegat doi de Miró que és un decorador.
“AMICS DE L’ART NOU” per Sebastià Gasch
Sebastià Gasch fou amic de Joan Miró i el 1925 va començar a publicar critiques a la Gaseta de les Arts, D’Ací i d’Allà i en l’Amic de les Arts. En els seus escrits mirava d’obrir la mirada dels lectors cap als moviments avantguardistes representats per Joan Miró, Salvador Dalí, etc.
Gasch parla obertament de la necessitat que tenen els artistes “Innovadors”, d’emigrar i paradoxalment, fora del seu territori tenen molt èxit. Explica que havien aconseguit crear un bloc protector dels interessos dels perseguits però els interessos polítics ho van desbaratar. Diu: “Ací, l’artista que ha volgut crear en comptes d’imitar, inventar en comptes de no repetir, ha ensopegat invariablement amb l’hostilitat franca dels nombrosos partidaris del còmode –anar fent” Aquesta manera de fer ha estat, és i sempre s’ha vist i, malgrat això, hem aconseguit grans avenços i noves formes d’expressions artístiques que son plenament acceptades.
Per posar un bon exemple explica com el 1918, a les Galeries Dalmau foren esquinçats i que una part dels espectadors s’estaven, tossudament, a la porta per “tal de notificar als visitants que tot allò era obra d’un boig”
ENTREVISTA AMB SANTOS TORROELLA. CORREO LITERATIO – 1951
Rafael Santos Torroella fou el director de l’Editorial Cobalto durant els anys quaranta. Va publicar una biografia de Joan Miró escrita per J.E. Cirlot, un número especial de la revista Cobalto dedicat a Miró i va organitzar una exposició a les Galeries Laietanes de les obres de l’artista que fou la primera que es va fer de les obres de Miró a Barcelona després de la del 1918.
Miró preferia mantenir-se en un perfil baix durant l’època de la dictadura de Franco i no concedia entrevistes. Així ens trobem amb un testimoni de gran valor.
R.Santos entra a l’estudi de Miró on pot contemplar la gran pintura mural que s’exhibirà a París per després viatjar al seu destí: el Club de la Universitat de Harvard que és qui ha fet l’encàrrec.
En ser preguntat pel que els hi diria als pintors joves, Miró respon: “Qui vulgui fer quelcom ha de fugir del que és fàcil i no ha d’atendre a tota la burocràcia pictòrica que no té un bri d’inquietud espiritual. La cosa més absurda que és pot fer és trencar-se el cap per copiar el reflexa de la llum en una ampolla!”
Miró encara pensava que l’art abstracte era abstracció geomètrica i, és en aquest sentit que diu sobre l’art abstracte: “No es conquereix cap centímetre de llibertat en l’art abstracte (Formules fredes) sino és lluitant contra un mateix”
R.Santos insisteix en com és que l’èxit sols l’assoleix quan se surt de la península i Miró, donant una visió molt moderna li contesta “Avui les distàncies no existeixen… Es necessari sentir un impuls de universalitat, no sentir-se encaixonat en tòpics estrets”.
PINTURA CATALANA per Carles Sentis 1956
Carles Sentís fou un periodista i polític que es va identificar amb el franquisme, si bé, després que moris el dictador, Sentís es va incorporar a la vida democràtica i fou un dels artífex de la tornada del President Josep Tarradellas.
L’article Pintura Catalana va ser una crònica feta des de Paris el 27 de novembre de 1956 per la Vanguardia. Amb motiu de la inauguració d’una exposició a la Galeria Paul Ambroise de Paris amb el títol “Onze pintors catalans”. En l’article fa referència a la presentació que en va fer Jean Cocteau que va dir: “Hi ha països de vinyes i països de flors, hi ha països de música i països de pintura. Espanya és un país de pintors. Es pot dir que el drama místic de les “arenas” (suposadament les places de toros) esquitxa els seus murs de taques amb forma d’àngels o de monstres, de natures mortes o de natures que viuen apassionadament” Cocteau va resumir què es podia trobar a l’exposició però, també, amb llurs paraules simplificava d’una forma molt explicita com ens veien des de fora.
Carles Sentis no parla de la participació de Miró sols parla del que Salvador Dali diu de Miró, diu que Miró va voler assassinar la pintura i ha sigut valent per deixar-se devorar pel folklore. Si bé matisa la frase dient que Miró és el primer en el seu gènere per la bona raó de que és català.
ENTREVISTA CON SANTIAGO AMÓN EL PAíS SEMANAL 1978
“Tres hores con Joan Miró”
Al 1978, al Museo de Arte Contemporáneo de Madrid es va fer una exposició antològica de les obres de la primera època de Miró. Ell recorda que algunes d’aquelles obres eren de la primera exposició que va fer a Barcelona, a la Galeria Dalmau el 1918 i que va ser un fracàs. Miró reconeix un aprenentatge molt clar d’aquell fracàs: “la capacitat de provocació, d’irritabilitat, que duu una cosa tant innocent en aparença com la pintura. Des de llavors sempre he estat sempre per l’agressivitat (en les obres)”
D’aquella exposició del 1978, Miró va reconèixer que s’emocionava de retrobar-se amb obres de la seva primera etapa, després de tants anys d’absència i desesperança. Ho veia com la seva contribució a obrir les portes a l’exterior de la nova Espanya que començava a caminar després del llarg temps de la dictadura.
Responen al periodista, Miró accepta la influència que el romànic català ha tingut en les seves obres.
Un detall que li recorda Santiago Amón és que els museus americans que han deixat les obres per l’exposició a Madrid, tenen els drets de reproducció i han prohibit taxativament que se’n poguessin fer fotografies. Miró li proposa infringir la norma i s’enfada amb tots aquests drets. S’hi refereix dient: “Prohibicions, drets i valors de borsa! Hi ha un moment en que l’art es posterga! Si la gent sabés que vaig pintar la majoria d’aquests quadres passant gana!” Li recorda que en tornar a Catalunya, cap el 1940, vivia de l’ajuda que li donava la seva mare.
.L’exposició fa un recorregut per les obres de Miró i, és ell mateix, que diu: “Merda! Als que sols veuen el valor mercantil a l’art, als que creuen i diuen que els meus quadres valen veritables fortunes”
Les cinc lectures anteriors intenten reflectir moments de l’obra de Joan Miró i el seu context, totes elles dirigides a un públic selecte i culte doncs estan publicades a revistes o suplements dedicats a les arts.
QUINA ERA LA INTENCIÓ DE L’ARTISTA?
Miró se sentia un artista mediterrani i íntimament arrelat a la seva terra i la seva gent. Estava convençut de que els artistes catalans havien d’estar oberts als moviments internacionals.
A Joan Miró sempre se l’ha descrit com una persona individualista i amb una ferma decisió per seguir el seu camí. Quan va fundar l’Agrupació Coubert (En honor a Gustave Courbet) dins el Cercle artístic de Sant Lluch, proposava: “passar per damunt dels cadàvers i fòssils” del món artístic per avançar.
Segons Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Joan Miró, l’obra de Miró oscil.la entre el compromís apassionat i l’aïllament contemplatiu, entre el compromís i l’evasió. La identitat catalana recorre tota la seva obra. Les seves primeres obres analitzen més el concepte d’identitat i la seva producció a partir dels anys 30 està marcada per la llibertat.
El sentit profund de l’obra de Miró és en el desig de definir l’ésser humà que implica una afirmació de la identitat que sorgeix de la terra que, de fet, és l’origen de la creació. Però, alhora, sols pot arribar-se a la identitat amb la revisió constant de la creació. Miró aspira sempre a un art col·lectiu, anònim, universal i és per tot això que s’explica l’art multidisciplinari de la seva obra i la implicació de molts col·laboradors.
És en aquest sentit que Miró va constituir la Fundació Miró (10 juny 1975) com un centre d’art contemporani, no com a museu i des del primer moment fou un focus generador de cultura contemporània, una entitat sense ànim de lucre en la qual es desenvolupés una experimentació cultural sense precedents.
QUÈ VOLIA COMUNICAR?
Miró sempre ha volgut arribar a les masses. Arriscant però, conscient que les seves obres expressen allò que ell vol: “Un ordre, una idea, un sentiment, tot pintat, dibuixat, construït amb el bagatge de l’experiència i l’ofici”. Miró deia: ”Naturalment, sols he necessitat uns segons per dibuixar aquesta ratlla amb el pinzell. Però he necessitat molts anys de reflexió per concebre-la”. Això és el que volia mostrar i el que feia amb les seves obres, una constant reflexió. Veient les obres del catàleg de la seva Fundació es reflexa plenament una reflexió, un estudi, podria dir-se la meditació feta obra pictòrica o dibuix.
HI HA UNANIMITAT PER PART DE LA CRÍTICA?
Tornem a les cinc lectures, la primera de Guillem Diaz-Platja no es pas la crònica d’un èxit. La lectura de Sebastià Gasch sembla més un toc, un advertiment ple d’admiració sense definir, ben bé, de qui parla. En uns temps convulsos. L’entrevista amb R. Santos del 1951 a l’estudi del propi Miró qui el convida per parlar en un conversa distesa sobre art i pintura, res més, recordem que Miró, durant la dictadura, vivia en un perfil discret.
Pel que fa al petit article de Carles Sentis és una noticia breu que fa des de París per completar la informació cultural. L’entrevista amb Santiago Amón és més serena i pausada, no hi crítica ni voluntat de fer-la, l’entrevistador esdevé també l’alumne que segueix i escolta el mestre. Han passat els anys, el dictador ja no hi és i l’exposició era la primera retrospectiva de Miró el 1978.
La crítica no és mai uniforme, en cap disciplina, només cal veure les crítiques de cine o teatre, cal llegir-les totes per entendre què diuen, perquè ho diuen i com ho fan. Tot això en funció d’on estan publicades perquè darrera les crítiques hi ha mitjans de comunicació amb ideologia i interessos.
Ja André Breton del grup surrealista de París, el 1920 va dir de Miró que era probablement el més surrealista de tots, amb el temps ambdós es van enfrontar i Miró viatjà a Holanda.
El 29 d’abril de 1921, mercès a les gestions fetes per Dalamau (El seu representant), Miró a aconseguir una exposició individual a la Galerie la Licorne de París on, si bé, no va fer cap venda, la crítica fou molt favorable.
Amb motiu del 85é. aniversari de Miró, França es va avocar a celebrar retrospectives del pintor. Una mostra antològica a Saint Paul de Vence, Una gran exposició al Museu d’Art Modern de la Villa de París. El mateix ministre de cultura, Jean Philippe Lecat va pronunciar un elogi davant l’escultura que des de llavors hi ha a la urbanització de La Defense.
Segons la informació d’aquells esdeveniments la crítica francesa es va “extasiar” davant l’abundant i variada producció de Miró del qual admirà la seva vitalitat i exaltà la seva internacionalitat. Després de París Miró va anar a Washington per veure el tapís monumental que es va instal·lar al hall de l’East Bulding de la National Gallery i després va viatjar fins Nova York per veure un altra tapís instal·lat al una de les torres del World Trade Center i encara va celebrar la seva primera exposició important a Florència.
Unànime o no, les crítiques sobre Miró són favorables, sobretot fora del nostre territori. Miró ha aconseguit traspassar les fronteres i ser universal, la seva obsessió. Ell sempre havia volgut treballar sense quedar-se tancat, lo agradava projectar el que feia, dins la seva vida discreta i casolana, la seva obra era entesa a tot el món.
EL CONTEX HISTÒRIC I SOCIAL INFLUEIX EN LA RECEPCIÓ DE L’OBRA D’UN ARTISTA? HI HA UNA REACCIÓ SIMILAR ENTRE ELS ESPECTADORS?
Sembla evident que el context social i econòmic influeix en la recepció d’una obra d’art. Anem una mica enrere per veure com ha evolucionat la manera de veure l’art. Tal com diu Joan Campás explica que a finals del segle XVIII el públic podia optar per dues actituds davant de l’art: una resposta relacionada amb la utilitat i la diversió, i una resposta vinculada a un tipus especial de plaer, que va denominar-se estètic. Recordem que quan es van començar a obrir els museus al segle XVII la gent, el públic que assistia als museus hi cantava, menjava, cridava, jugava… però mica en mica es van dictar normes de comportament per alleugerir les conseqüències d’aquesta forma de veure les obres d’art. De fet, Campàs recorda el següent. “L’any 1903, el secretari del director del Museu de Belles Arts de Boston declarava que el primer objectiu d’un museu d’art era «mantenir un alt nivell de gust estètic», i escollir objectes per la seva «qualitat estètica» que permetessin als visitants fruir del «plaer derivat de la contemplació del que és perfecte»
És en aquest sentit de l’evolució de la manera de veure l’art que Larry Shinner a Silencios, El triumfo de lo estético». La invención del arte: una historia cultural. Explica que a “La Taberna” (1877) d’Émile Zola, se celebra una boda de classe treballadora al museu del Louvre y seguidament fa un recorregut per les diferents disciplines artístiques per anar desgranant com el públic anava agafant els hàbits de contemplació davant una obra exposada en un museu, o com la disposició i el comportament del públic d’un concert o en un teatre canvia i evoluciona, passa de ser un públic sorollós i poc respectuós a un públic que s’asseu i veu i escolta l’obra/es que se li ofereix. Shinner diu que aquest canvi de comportament es produeix perquè el concepte d’art no existia abans de Schiller (1759-1805) i per tant , les obres d’art no tenien un espai autònom.
Joan Campàs explica que: ”Educar el públic en aquest respecte, i en l’actitud estètica, va ser una tasca lenta i llarga. Recordem les paraules del director del Metropolitan Museum de Nova York, el 1897: Referència bibliogràfica Kant, Immanuel (2015). Observaciones acerca del sentimiento de lo bello y lo sublime (pàg. 110). Madrid: Alianza Editorial («El Libro De Bolsillo – Filosofía», 4038). «Ja no es veu la gent per les galeries de pintura furgant-se el nas; ja no hi van amb els seus gossos […], ja no hi ha escopinades de tabac al terra de les galeries, ni mainaderes que agafen els nens a coll per tal que treguin el cap per la finestra, ni gent xiulant, o cantant, o parlant-se a crits.» (Tomkins, 1989)”
I ens situem al segle XIX i començament del XX on es recullen totes les tradicions i sorgeixen noves formes de fer art, totes les disciplines artístiques es mouen en la innovació, empeses per la vitalitat d’una societat que evolucionava al ritme de la revolució industrial i canviava, també l’economia i els interessos polítics i culturals de la població. Amb revolucions i guerres que comprometien l’estabilitat, la gent es manifestava i expressava llurs inquietuds.
Així, podem dir que el públic i la crítica de l’obra de Joan Miró, també pateix una transformació, des de la famosa crema d’algunes obres de Miró a l’exposició de la Galeria Dalmau a la impressionat cotització de l’obra de Miró.
L’obra de Miró ha interessat i interessa a tots nivells i també hem sentit l’opinió de qui diu: “Va! Això són dibuixos que jo també faria” però recordem que el mateix Miró deia que era fàcil fer una línia que per ell li suposava hores de reflexió. La seva obra interpel·la l’espectador des de molts aspectes, per la pintura, les línies, el color, les tècniques, les escultures… Tota ella té interès.
A el Públic del 26 de novembre de 2008 a l’article signat per Lidia Penelo: Joan Miró un pioner del reciclatge, Robert Lubar, historiador d’art novaiorquès que duu 25 anys estudiant l’obra de Joan Miró diu: «Era un personatge contradictori. El pintor pur i a l’hora l’antipintor pioner del reciclatge. Els seus collages són las creacions menys conegudes. Molta gent sols veu el Miró més abstracte, el més líric, el pintor dels signes, però també hi ha un alt contingut de violència, d’agressió, en la seva obra. A més vull destacar a seva faceta de pintor públic, compromès amb al seva comunitat».
La cotització de l’obra de Joan Miró arriba a l’organització d’estades a Mallorca, la web Traveler proposa un pac per visitar i sentir i copsar les obres de tan il·lustre artista https://www.traveler.es/articulos/museo-hotel-cafe-joan-miro-mallorca L’anunci és el següent: ”El trabajo de Joan Miró es inconfundible. Las famosas formas sencillas y coloristas de su pintura y su escultura, de sus grabados y su cerámica, forman parte del ADN del arte español. Ahora que se cumplen 130 años de su nacimiento, viajamos a Mallorca para impregnarnos de su original legado, pues es allí donde el autor vivió los últimos 30 años de su vida”. L’estada ofereix una visita a l’estudi de Miró, l’allotjament a l’Hotel Joan Miró, etc.
I, sí, la societat determina, i molt, la forma com veiem l’art, la crítica ens dirigeix per guiar el nostre gust i les xarxes socials reblen el clau per lo que tenen de determinació i d’exposició de molt del que fans llurs usuaris.
La pintura, el teatre, la musica, l’escultura, el cinema… primer llegim les crítiques i després triem i busquem totes les referències possibles al cercador per mirar d’esbrinar el com, el perquè i on… de cada opció artística. En un món globalitzat actuem així i el que tenim darrera és l’evolució que ens hi ha fet arribar.
El públic i la crítica de l’obra de Joan Miró no és aliena de tot això, en forma part i també ha sofert l’evolució del temps. I abans de visitar la Fundació Miró, o la Masia o l’estudi de Mallorca, visitem les webs, i tota la informació que ens calgui per tal que la nostra visita sigui perfecta.. o gairebé.
BIBLIOGRAFIA:
«Arte público». En: Shine, Larry. La invención del arte: una historia cultural. Barcelona [etc.] : Paidós, cop. 2004. p. 399-405. ISBN 8449316405
«Silencios. El triumfo de lo estético». En: Shiner, Larry. La invención del arte : una historia cultural. Barcelona [etc.] : Paidós, cop. 2004. p. 291-305. ISBN 8449316405
“Sobre el receptor” Joan Campàs i Montaner UOC.
Gasch, Sebastià.»Amics de les Arts». La publicitat. 30 de noviembre de 1932. p 1-1. ISSN No disponible
Diaz-Plaja, Guillem.»Joan Miróa les catacumbes». El Mirador. 24-11-1932. p 7-7. ISSN No disponible
Rowell, Margit. «Entrevista con Rafael Santos Torroella, Correo Literario (1951)». En: Rowell, Margit. Joan Miró. Escritos y conversaciones. Valencia: Institut Valencia Art Modern, 2002. p. 311-314. ISBN 9788448224837
«Pintura catalana». La Vanguardia Española. 28 de noviembre de 1956. p 1-1. ISSN 11334825
Rowell, Margit. «Entrevista con Santiagon Amon, El Pais Semanal 1978». En: Rowell, Margit. Joan Miró. Escritos y conversaciones. Valencia: Institut Valencia Art Modern, 2002. p. 385-394. ISBN 9788448224837
Mink Janis. Joan Miró. El poeta entre los surrealistas. 2022 Taschen GmbH ISBN 978-3-8365-4291-3
https://elpais.com/diario/1979/08/05/cultura/302652010_850215.html?event_log=oklogin
https://historia.nationalgeographic.com.es/a/joan-miro-gran-maestro-arte-abstracto_17875
https://especiales.publico.es/hemeroteca/177724/joan-miro-pionero-del-reciclaje