Una mirada diferent de la derrota personal.
El retorn d’Ulises és un regal pels qui van al cinema i cerquen una manera diferent de veure la derrota personal. Això explica Passolini en aquest llargmetratge on Ralph Finnes brilla i tots els actors i actrius fan una rèplica acurada i personal a un personatge, Ulises, derrotat i turmentat.
Segons Fotogramas aquesta producció es pot resumir com: ”En aquesta Ítaca oposada a el idíl·lic, el cos de Ralph Fiennes, parla abans que la seva veu, ell és un Ulises extenuat, derrotat, envoltat d’un paisatge pictòric que l’enquadra perfectament”.
Fitxa tècnica
Pel·lícula dirigida per Uberto Passolini
Any: 2025
Actors/Actrius: Ralph Finnes, Juliette Binoche, Charlie Plummer, Chico Kenzari, Claudio Santamaria, Angela Molina, Kayne Lee Harrison, Tom Rhys Harries, Amir Wilson.
Música: Rachel Portman
Fotografía: Marius Panduru.
Una historia de retorn i culpa
Ulises torna a Ítaca, avergonyit dels seus actes després d’haver viscut més de vint anys amagat en una illa amb una altra dona. Quan torna el veiem mig mort a la platja, en recuperar-se troba el seu fill i la seva dona, la reina assetjats per pretendents que busquen el poder. En aquesta versió, Ulises torna a Ítaca després de vint anys de guerra i absència, però troba la seva llar irreconeixible: la família, la casa i la pròpia identitat han canviat. L’Ulises que arriba no és un heroi gloriós amb miracles, sinó un home marcat per la guerra, remors, culpa i pors, que haurà de lluitar per readaptar-se, recuperar el seu paper dins la família i enfrontar-se als que han tingut el poder durant la seva absència.
Una reflexió sobre la guerra i la humanitat
La cinta de Passolini és un clam contra la guerra. Ulises torna reconeixent que la seva guerra, en realitat, no va servir de res, no la va guanyar. La gerra, simplement va acabar perquè ells van destruir la ciutat de Troia. El seu clam contra la guerra és el mateix contra el record que no pot ni sap esborrar.
La pel·lícula destaca per centrar-se no tant en l’acció èpica o els elements mitològics, sinó en les seqüeles de la guerra, el trauma psicològic, la culpa i la vulnerabilitat d’Ulises. Ralph Fiennes interpreta un Ulises creuat de cicatrius emocionals i físics, un personatge que no té prou força per exaltacions heroiques, sinó per silencis, mirades i resignació.
El retrobament d’Ulisses i Penèlope
Finalment, Finnes i Binoche, Ulises i Penelope, acorden resistir junts per enfrontar els records. I recordant miraran de curar les ferides, ell de la guerra, ella de la solitud i la lluita contra tot i contra tots.
Els diàlegs i les situacions dels personatges van desenvolupant una pel·lícula sense una acció real, sols la vergonya del que ha sigut un home considerat un heroi i que ell s’encarrega de desmitificar amb arguments vells, però molt actuals, alhora.
Paissatges com una metàfora emocional
Els paisatges desolats i les construccions de pedra seca, tan pròpies del Mediterrani, sense decoració, nues, com el protagonista, afegeixen un paisatge emocional, tancat, auster per conformar la petita illa que simbolitzarà la puresa del retorn i la recerca del perdó. Aquest escenari natural es converteix en metàfora del buit i la recerca del perdó.
Una epopeia interior
Qui busqui una gran epopeia plena d’acció i efectes especials no la trobarà aquí. El retorn d’Ulises és una epopeia interior, feta de records, silencis i emocions. Pasolini transforma els herois de la mitologia en persones reals, vulnerables i imperfectes.
La seva proposta ens parla de la derrota individual i dels camins, difícils però possibles, que ens condueixen a l’acceptació.
Valoració final
El retorn d’Ulises és una pel·lícula delicada, profunda i valenta. Uberto Pasolini ofereix un relat que combina sensibilitat, bellesa visual i reflexió moral. És cinema d’autor, amb una direcció impecable i interpretacions memorables.
Una obra recomanada per a espectadors que busquen emoció, humanitat i poesia cinematogràfica.
Maria Sabaté