INTENCIÓ DRAMATÚRGICA
El darrer sospir de la corona és una obra de ficció inspirada en fets històrics. La dramatúrgia parteix de la documentació sobre els darrers dies de Maria Estuard i imagina els pensaments, els silencis i les converses que podrien haver tingut lloc en la intimitat de les seves últimes hores abans de l’execució. Sense alterar els principals esdeveniments històrics, l’obra dona veu a l’espai que la història no pot explicar: l’experiència humana d’una reina davant la certesa de la mort.
La idea d’escriure aquesta obra ve de lluny, d’aquell estiu de 1992 en què vaig veure Maria Estuard al Teatre Grec de Montjuïc. La idea va quedar guardada en un calaix durant anys, fins que finalment ha trobat la seva forma i ara ja és una obra estrenada.
Em va interessar la reina Maria perquè és un personatge amb moltes capes, psicològicament complex, i sempre he pensat que veure arribar la seva pròpia mort després d’haver passat per un judici que ella considerava injust havia de suposar-li un daltabaix emocional considerable. La seva vida i, especialment, els seus darrers anys han estat objecte de nombroses interpretacions històriques i biogràfiques (Fraser, 1969; Guy, 2004).
Aquest desgavell emocional és el que he volgut imaginar i posar en forma de diàleg: les seves contradiccions, les seves pors i els seus dubtes, davant d’un personatge gairebé desconegut. Treure la Reina de la seva zona de confort ha estat el repte. La teatralitat que neix d’aquest diàleg és, precisament, la raó de ser del text.
Els personatges no són lineals, ni l’un ni l’altre, perquè tots dos s’enfronten als seus propis conflictes. És en aquest espai tancat on lluiten per dir i per callar, entre la sensació de perill, la tristesa i l’emoció dels sentiments que es troben, on espero que l’espectador pugui entrar.
SOBRE L’OBRA
Context històric
El darrer sospir de la corona se situa en les darreres hores de vida de Maria Estuard, reina d’Escòcia, empresonada a Anglaterra per ordre d’Isabel I. Després de gairebé dinou anys de captivitat, Maria va ser jutjada per alta traïció i condemnada a mort en relació amb la seva presumpta participació en la conspiració de Babington contra Isabel I (Guy, 2004; National Museums Scotland, s. d.).
L’acció se situa, concretament, la nit anterior a la seva execució, el 7 de febrer de 1587, al castell de Fotheringhay. Maria sap que l’endemà serà executada i es troba davant les seves últimes hores de vida. L’execució va tenir lloc el 8 de febrer de 1587 a la gran sala del castell de Fotheringhay, tal com recullen diverses fonts històriques i documentals contemporànies (British Library, s. d.; National Museums Scotland, s. d.).
Els únics personatges històrics de l’obra són Maria Estuard i Melvil. Les fonts sobre l’execució documenten la seva presència en els moments previs a la mort de Maria i el seu comiat amb ella abans que fos conduïda a la sala de l’execució (British Library, s. d.; Ellis, 1827).
A partir d’aquest marc històric documentat, l’obra construeix una situació de ficció: la conversa íntima entre Maria i Melvil durant aquestes hores prèvies a l’execució.
Els fets històrics —la captivitat, el judici, la condemna i l’execució— constitueixen el punt de partida. En canvi, els pensaments, les confessions, els silencis i els conflictes que apareixen en el diàleg formen part de la construcció dramàtica. No es pretén reconstruir fidelment allò que va succeir aquella nit, sinó imaginar què podria haver passat en un espai privat quan una dona que ha estat reina es troba davant la seva pròpia mort.
PER QUÈ AQUESTA OBRA AVUI?
El Darrer Sospir de la Corona parteix d’un personatge històric, però no neix amb la voluntat de reconstruir la història de Maria Stuart ni de tornar a explicar la seva vida.
El que ens interessa és la persona que queda quan desapareix el personatge.
Maria ha estat reina, ha tingut poder, privilegis, enemics, aliats i una identitat pública construïda al voltant de la corona. Però davant de la mort, tots aquests elements perden progressivament el seu valor.
Què queda, llavors?
Què queda d’una persona quan ja no pot protegir-se darrere del seu càrrec, del seu nom o del poder que ha representat?
Aquesta és una de les preguntes que donen sentit a l’obra.
LA FRAGILITAT
Vivim sovint intentant mostrar-nos forts.
Construïm una imatge de nosaltres mateixos davant dels altres i intentem mantenir-la fins i tot quan, interiorment, ens sentim vulnerables.
Maria es troba en el moment en què aquesta construcció ja no pot sostenir-se.
La seva fragilitat no és només física. És també emocional, política i humana.
I és precisament aquesta fragilitat la que ens interessa portar a escena.
No perquè Maria sigui feble, sinó perquè la fragilitat forma part de la força humana.
Una persona pot tenir por i continuar endavant.
Pot estar trencada i conservar la dignitat.
Pot saber que no pot guanyar i, malgrat això, decidir com vol afrontar el final.
LA FORÇA
L’obra també parla de la força.
Però no de la força entesa com a poder sobre els altres.
La força que ens interessa és una força més íntima: la capacitat de mantenir-se un mateix quan tot allò que ens definia desapareix.
Maria perd progressivament el poder, però no necessàriament perd la capacitat de decidir qui vol ser davant dels altres.
En aquest sentit, la pregunta de l’obra no és només què li passarà a Maria, sinó com decideix afrontar allò que li passarà.
La força pot aparèixer en un gest mínim, en una paraula, en un silenci o simplement en la decisió de no deixar que els altres defineixin completament qui som.
LA PERSONA DARRERE DEL PERSONATGE
Maria Stuart és una figura històrica coneguda, però la nostra proposta vol allunyar-se de la icona.
Ens interessa mirar-la abans que com a reina, com a persona.
Aquesta mirada permet també establir una connexió amb l’espectador contemporani.
Perquè, encara que no siguem reis ni prínceps, tots construïm identitats, assumim rols i intentem respondre a les expectatives dels altres.
Tots som, en certa manera, moltes persones alhora: la persona que els altres veuen, la persona que nosaltres creiem ser i la persona que apareix quan ja no podem mantenir les aparences.
Quan desapareixen els títols, els rols i les màscares, qui queda?
EL PODER I LA SEVA ABSÈNCIA
L’obra també permet reflexionar sobre el poder des d’una perspectiva íntima.
El poder és present durant tota la peça, però gairebé mai no necessita aparèixer físicament.
La corona no és a l’escenari.
No hi ha tron.
No hi ha cort.
No hi ha exèrcit.
Només queda una persona davant del seu final.
Aquesta absència és significativa perquè mostra que el poder pot definir una vida però no pot evitar la mort.
Davant de la mort, les jerarquies desapareixen i els personatges es troben en un terreny essencialment humà.
LA MORT
La mort no és presentada únicament com el desenllaç de l’obra. És una presència que acompanya els personatges des del principi.
Saber que Maria morirà transforma la manera com escoltem les seves paraules i observem els seus gestos.
Però la pregunta no és només què significa morir. És també com vivim quan sabem que morirem.
La proximitat de la mort obliga els personatges a mirar allò que durant la vida poden haver evitat: els records, les decisions, les relacions, la culpa, l’amor, la fe i la pròpia identitat.
UNA HISTÒRIA QUE PARLA DEL PRESENT
Per això, El Darrer Sospir de la Corona no busca explicar el passat per nostàlgia ni convertir Maria Stuart en una figura llunyana.
Busca utilitzar el passat com un mirall.
La història ens ofereix una distància que permet parlar de qüestions que continuen essent profundament actuals: el poder, la identitat, la vulnerabilitat, la necessitat de ser reconeguts, la solitud, la por i la dignitat davant de l’adversitat.
Maria és una reina del segle XVI, però la seva fragilitat és contemporània.
La seva por és contemporània.
La seva necessitat de ser escoltada és contemporània.
La seva necessitat de trobar un sentit davant del final és contemporània.
I, sobretot, ho és la pregunta que queda quan desapareix la corona (el poder):
què queda de nosaltres quan ja no queda res que demostrar?
Aquesta és la raó per la qual aquesta història ens interessa avui.
No perquè Maria Stuart sigui una figura del passat que necessitem recordar, sinó perquè darrere de la reina hi reconeixem una persona.
I darrere d’aquesta persona, potser, ens reconeixem també nosaltres mateixos.
Maria Sabaté
Imatge: https://www.yoinfluyo.com/columnistas/juan-ignacio-zavala/maria-estuardo/
BIBLIOGRAFIA
British Library. (s. d.). Add MS 48027: Papers and correspondence relating chiefly to Mary, Queen of Scots, 1559–1594 [Papers i correspondència relacionats principalment amb Maria, reina d’Escòcia, 1559–1594]. British Library Archives and Manuscripts Catalogue
Ellis, H. (Ed.). (1827). Original letters, illustrative of English history (2nd ser., Vol. 3) [Cartes originals il·lustratives de la història d’Anglaterra]. Harding and Lepard.
Fraser, A. (1969). Mary, Queen of Scots [Maria, reina d’Escòcia]. Weidenfeld & Nicolson.
Guy, J. (2004). My heart is my own: The life of Mary Queen of Scots [El meu cor és meu: La vida de Maria, reina d’Escòcia]. Fourth Estate.
National Museums Scotland. (s. d.). Life and deathline of Mary, Queen of Scots [Vida i mort de Maria, reina d’Escòcia]. National Museums Scotland
National Trust for Scotland. (s. d.). The life of Mary, Queen of Scots [La vida de Maria, reina d’Escòcia]. National Trust for Scotland
.