Obra de teatre en un sol acte.
Dos personatjes: La Reina Maria d’Escòcia i en Melvil, el carceller
Autora: Maria Sabaté Gallofré
El darrer sospir de la corona és una recreació dramàtica de les darreres hores de Maria Estuard abans de la seva execució, el 8 de febrer de 1587, al castell de Fotheringhay.
L’obra no pretén reconstruir fidelment els fets històrics, sinó imaginar el que podria haver succeït en la intimitat d’aquelles últimes hores. A través del diàleg entre la reina empresonada i Melvil, el seu fidel servidor, emergeixen la por, la dignitat, els records, la fe, la culpa i l’esperança. En l’espai tancat de la presó, la corona deixa de ser un símbol de poder per convertir-se en el pes d’una vida marcada pel destí.
És un viatge humà cap a l’acceptació de la mort, on la dona acaba imposant-se a la reina, i on cada paraula esdevé un darrer intent de comprendre el passat abans que arribi el silenci definitiu.
Tota l’obra transcorre a la presó, així, aquesta presó esdevé un espai mental. L’espectador ha de veure l’opressió i el tancament. La Reina està acompanyada d’en Melvil, un home que, de sobte, és nomenat carceller per la mateixa reina Isabel I. Aquest personatge recull totes les febleses d’una dona condemnada. Quan Maria accepta la mort: què li passa a Melvil? És ell qui queda viu i és qui acaba portant el pes de la història. En Melvil és el testimoni dels seus últims instants, la consciència que l’obliga a afrontar la realitat, el vincle amb el món exterior, l’única persona davant de qui Maria pot deixar de fingir. És gairebé un mirall. Quan Maria parla amb ell, en realitat també parla amb ella mateixa.
Per escriure aquesta obra he fet una recerca entre diferents textos, biografies, pel.licules… Fins que el text ha anat teixint un diàleg consistent que vol descriure una dona que és Reina i que no vol morir i s’atreveix a justificar, explicar i reivindicar-se fins al darrer moment. Tenir un desconegut davant l’ajuda a dir coses que, segurament no hauria dit mai a les seves dames. Però en aquesta obra ella està sola i diu i sent totes les emocions.
La dona i la corona
El títol El darrer sospir de la corona suggereix que no només mor una dona, sinó també el símbol que representa:
- hi ha moments en què parla la reina, conscient del seu rang;
- d’altres en què parla simplement Maria, una dona cansada, amb por, que recorda el seu fill, els seus errors o les persones que ha estimat.
El temps suspès
El temps sembla aturar-se. No hi ha pressa dramàtica perquè el desenllaç és conegut. En canvi, cada minut adquireix més valor. Una conversa, un silenci, una pregària o un record ocupen molt espai emocional perquè són els últims.
Una obra sobre l’acceptació
La tensió principal no és política. És existencial. L’obra recorre un camí que va des de la resistència fins a l’acceptació perquè:
- encara hi ha esperança que arribi un perdó;
- apareix la ràbia per la injustícia;
- sorgeixen els dubtes sobre les decisions preses;
- arriba la reconciliació amb el passat;
- finalment, l’acceptació de la mort.
El símbol de la corona
La corona representa:
- el poder;
- la responsabilitat;
- el destí imposat;
- la legitimitat;
- la càrrega que Maria ha dut des que tenia sis dies de vida.
Potser, en els seus últims moments, la corona ja no és un privilegi, sinó un pes del qual només la mort la pot alliberar.
Una reflexió sobre la història
Els cronistes ens diuen què va fer Maria, què va dir en públic o qui era present. Però ningú no sap amb certesa què va sentir, què va callar o què va confessar en la intimitat. És aquí on el teatre té la seva força: no inventa els fets principals, sinó que imagina l’experiència humana que hi podria haver al darrere.
Una idea que és el fil conductor
La història explica com va morir Maria Estuard. El teatre imagina com va viure les seves últimes hores.
No és una biografia dramatitzada ni una lliçó d’història. És una exploració íntima del moment en què una reina deixa de poder canviar el seu destí i només conserva una última llibertat: decidir com afrontarà el final.
Maria Sabaté
Nota de l’autora
El darrer sospir de la corona és una obra de ficció inspirada en fets històrics. La dramatúrgia parteix de la documentació sobre els darrers dies de Maria Estuard i imagina els pensaments, els silencis i les converses que podrien haver tingut lloc en la intimitat de les seves últimes hores abans de l’execució. Sense alterar els principals esdeveniments històrics, l’obra dona veu a l’espai que la història no pot explicar: l’experiència humana d’una reina davant la certesa de la mort.
Imatge: propietat de l’Associació TallerScenic
Bibliografia
Fraser, A. (1993). Mary Queen of Scots. Phoenix.
Guy, J. (2004). Queen of Scots: The True Life of Mary Stuart. Houghton Mifflin.
Schiller, F. (2005). Maria Stuart (M. Faber-Kaiser, Trad.). Cátedra. (Obra original publicada el 1800).
Pinckney, D. (2024). Mary Said What She Said. Faber & Faber.
Weir, A. (2008). Mary, Queen of Scots and the Murder of Lord Darnley. Vintage Books.
Zweig, S. (2014). Maria Estuard. Acantilado. (Obra original publicada el 1935).