Hi ha pel·lícules que ens expliquen una història i n’hi ha d’altres que ens conviden, simplement, a seure i escoltar. Un taxi en Tòquio (Tokyo Taxi, 2025), dirigida per Yōji Yamada, pertany a aquest segon grup.
Kōji, un taxista de Tòquio que travessa dificultats econòmiques, rep l’encàrrec de portar Sumire, una dona de 85 anys, fins a la residència on passarà l’última etapa de la seva vida. Però el trajecte no serà tan directe com semblava. Sumire demana al conductor que faci diverses parades per llocs que formen part de la seva història personal. El que havia de ser un simple servei de taxi es converteix així en un viatge per la memòria.
I potser aquí rau la principal virtut de la pel·lícula: el trajecte físic és només l’excusa per fer un altre viatge, molt més profund.
Tòquio com a espai de la memòria
Yōji Yamada, un dels directors més reconeguts del cinema japonès contemporani, construeix una pel·lícula aparentment petita a partir d’un espai immens: Tòquio.
La ciutat no és només el decorat on transcorre l’acció. És també un personatge. Els carrers, els edificis i els barris que Sumire reconeix ens mostren una ciutat que ha canviat al mateix temps que ella.
A mesura que el taxi avança, el present i el passat comencen a superposar-se. Alguns llocs encara existeixen; d’altres han desaparegut o ja no són com ella els recordava. Però la memòria no necessita que els espais continuïn existint físicament.
Aquesta és una de les idees més suggeridores de la pel·lícula: un lloc pot desaparèixer de la ciutat i continuar existint dins nostre.
Per això el recorregut de Sumire és també una manera d’acomiadar-se. No només d’uns espais, sinó d’una vida.
Dues persones que no s’haurien trobat mai
La relació entre Sumire i Kōji és el centre emocional de la pel·lícula.
Són dues persones de generacions molt diferents i, inicialment, no tenen gaire cosa en comú. Ella pertany a una generació que ha viscut una història marcada per la guerra, les transformacions socials i les convencions d’una determinada societat japonesa. Ell és un home més jove, preocupat sobretot per les dificultats econòmiques del present i per la seva família.
El taxi els obliga a compartir un espai reduït. I això és important. No estan asseguts davant d’un paisatge espectacular ni en un restaurant on puguin marxar quan vulguin. Estan dins d’un vehicle. Ell condueix. Ella parla. I, progressivament, Kōji comença a escoltar.
El que podria semblar una situació quotidiana es converteix en una trobada humana.
No és necessari que dues persones tinguin la mateixa edat, les mateixes experiències o les mateixes idees per arribar a comprendre’s. De vegades només cal trobar un espai on una pugui parlar i l’altra estigui disposada a escoltar.
La vellesa sense convertir-la en una lliçó
Un dels aspectes que més m’interessen de Un taxi en Tòquio és la manera com aborda la vellesa.
Sumire no és presentada simplement com una «anciana» que necessita ajuda. Té una història, desitjos, ferides, contradiccions i decisions que ha pres al llarg de la seva vida.
La seva edat forma part del personatge, però no el defineix completament.
Això permet que la pel·lícula parli de la vellesa sense reduir-la a fragilitat.
Sumire és vulnerable, però també és una dona que ha viscut. I aquesta diferència és important. Quan mirem una persona gran només des de la seva fragilitat, correm el risc d’oblidar tot allò que hi ha darrere d’aquella fragilitat: els anys viscuts, les decisions, els errors, els amors, les pèrdues i les experiències.
La pel·lícula ens proposa, d’alguna manera, mirar la persona abans que l’edat.
Un taxi com a espai de confidència
Hi ha una altra qüestió cinematogràfica que resulta especialment interessant.
Gran part de la pel·lícula passa dins del taxi. Això podria haver produït una obra excessivament tancada o teatral, però Yamada converteix aquesta limitació en una possibilitat narrativa. El taxi es transforma en un espai íntim.
A fora hi ha una ciutat enorme, sorollosa i en constant moviment. A dins hi ha dues persones que, durant unes hores, poden parlar.
Aquesta oposició entre el moviment exterior i la quietud interior és una de les claus de la pel·lícula.
El taxi avança, però els personatges s’aturen.
I mentre recorren Tòquio, revisen les seves pròpies vides.
El valor de parlar amb un desconegut
Potser la idea més universal de la pel·lícula és aquesta: de vegades expliquem coses a un desconegut que no ens atreviríem a explicar a les persones que tenim més a prop.
Kōji no coneix Sumire. Precisament per això pot convertir-se en el destinatari d’una confessió.
Ella no necessita protegir la imatge que ha construït davant d’ell durant anys. No és el seu marit, ni el seu fill, ni una amiga de tota la vida. És un desconegut. I aquesta distància produeix una estranya intimitat.
A mesura que Sumire explica el seu passat, Kōji també comença a mirar d’una altra manera la seva pròpia vida. El viatge, per tant, no transforma únicament la passatgera.
També transforma qui condueix.
El temps que passa
En el fons, Un taxi en Tòquio és una pel·lícula sobre el temps.
Sobre el temps que hem viscut i sobre el temps que encara ens queda.
La diferència entre els dos protagonistes permet observar aquesta qüestió des de perspectives diferents. Sumire mira cap enrere. Kōji encara mira sobretot cap endavant.
Però tots dos descobreixen alguna cosa durant el trajecte: que la vida no es pot entendre només com una successió d’esdeveniments. També és una suma de records. I els records no són sempre agradables. Alguns ens fan somriure; d’altres continuen fent mal molts anys després.
La pel·lícula no intenta convertir el passat de Sumire en una història perfecta. Hi ha dolor, pèrdues i situacions difícils. Però també hi ha moments de felicitat.
La vida, sembla dir-nos Yamada, no necessita ser perfecta per haver valgut la pena.
Una pel·lícula de Yōji Yamada
Aquesta sensibilitat encaixa amb el cinema de Yōji Yamada, un director amb una llarga trajectòria i una especial atenció a les relacions familiars, la quotidianitat i les emocions dels personatges.
Un taxi en Tòquio és la seva 91a pel·lícula i manté aquesta mirada humanista sobre els petits conflictes de la vida quotidiana.
No és un cinema que necessiti grans efectes ni grans girs argumentals. La seva força es troba en els personatges i en allò que passa entre ells.
Això pot resultar massa convencional per a alguns espectadors. De fet, algunes crítiques han assenyalat precisament que la pel·lícula segueix un camí emocional força previsible, mentre que altres han destacat la seva calidesa i la capacitat de convertir una història senzilla en una reflexió sobre la memòria i la vida.
I aquesta diferència de recepció és interessant perquè ens recorda que una pel·lícula no funciona de la mateixa manera per a tothom.
Un remake que troba la seva pròpia identitat
Un taxi en Tòquio és un remake de la pel·lícula francesa Un paseo con Madeleine, dirigida per Christian Carion el 2022. L’estructura fonamental és similar: un taxista transporta una dona gran i, durant el trajecte, ella comparteix amb ell episodis de la seva vida.
Però traslladar una història d’una cultura a una altra no consisteix simplement a canviar els escenaris.
Yamada introdueix la seva pròpia mirada i converteix Tòquio en una part essencial del relat. La ciutat, la història japonesa i la manera d’entendre les relacions entre les persones donen al film una identitat pròpia.
El taxi deixa de ser només el vehicle d’una història i es converteix en una mena de petit espai de memòria que travessa una ciutat en transformació.
El veritable viatge
Quan acaba la pel·lícula, ens adonem que el trajecte més important no és el que fa el taxi.
És el que fan els dos personatges.
Sumire viatja pels llocs de la seva memòria i, en fer-ho, aconsegueix explicar una part de la seva vida a algú que acaba de conèixer.
Kōji, en canvi, comença el viatge preocupat pels seus problemes immediats i l’acaba havent escoltat una història que li permet mirar la seva pròpia vida des d’una altra perspectiva.
Per això Un taxi en Tòquio pot entendre’s com una pel·lícula sobre els records, però també sobre l’escolta.
Sobre la necessitat que algú ens escolti abans que la nostra història desaparegui.
I potser també sobre una cosa encara més senzilla: la importància de trobar, de tant en tant, algú disposat a compartir amb nosaltres una part del camí.
No cal que sigui una gran història.
De vegades només cal un taxi, una ciutat i dues persones que no es coneixien.
I un trajecte prou llarg per començar a parlar.
Fitxa de la pel·lícula
Títol: Un taxi en Tòquio (Tokyo Taxi)
Direcció: Yōji Yamada
Guió: Yōji Yamada i Yūzō Asahara
Any: 2025
País: Japó
Durada: 103 minuts
Intèrprets principals: Chieko Baishō, Takuya Kimura i Yū Aoi
Gènere: Drama
Producció: Shochiku
La base de dades oficial Japanese Film Database confirma la direcció de Yōji Yamada, el repartiment principal, la durada de 103 minuts i l’estrena japonesa el novembre de 2025.
Maria Sabaté.
Referències bibliogràfiques
Carion, C. (Director). (2022). Un paseo con Madeleine [Pel·lícula]. Pathé; TF1 Films Production; Artémis Productions.
Yamada, Y. (Director). (2025). Un taxi en Tòquio [Tokyo Taxi] [Pel·lícula]. Shochiku.
Japanese Film Database. (2025). Tokyo Taxi. https://jfdb.jp/en/title/10317 The Japan Foundation. (2026). Tokyo Taxi. Japanese Film Festival Australia