Ahir vaig anar a veure El ser querido, la nova pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen, escrita pel mateix Sorogoyen amb Isabel Peña. I vaig sortir de la sala amb una sensació una mica contradictòria: m’ha agradat molt, però també m’ha semblat lenta.
I no ho dic necessàriament com un defecte.
De fet, crec que una part important de la proposta de Sorogoyen consisteix precisament a donar temps a les situacions, als silencis, a les mirades i a allò que els personatges no són capaços de dir. La pel·lícula dura 135 minuts i està construïda al voltant de la trobada entre Esteban Martínez, un director de cinema reconegut interpretat per Javier Bardem, i la seva filla Emilia, interpretada per Victoria Luengo, a qui no veu des de fa tretze anys.
I aquí comença el que més m’ha interessat.
Una trobada que no és realment una trobada
El punt de partida podria semblar senzill.
Un pare que fa molts anys que no veu la seva filla li ofereix un paper en la seva nova pel·lícula. Oficialment, vol ajudar-la en la seva carrera d’actriu. El rodatge pot ser també una oportunitat per recuperar una relació que fa anys que està trencada.
Però jo no he sentit que aquesta relació es recuperés.
I precisament això és el que més m’ha interessat de la pel·lícula.
Entre pare i filla no hi ha realment un acostament.
No hi ha aquella conversa definitiva que expliqui tot el que ha passat. No hi ha una reconciliació convencional. No hi ha la sensació que, gràcies al rodatge, finalment es trobin i s’entenguin.
Hi ha convivència.
Hi ha moments de tensió.
Hi ha paraules.
Hi ha silencis.
Hi ha ferides.
Però l’acostament que, en principi, semblaria prometre la pel·lícula no acaba de produir-se.
I això em sembla molt més dolorós que una reconciliació.
El cinema dins del cinema
Sorogoyen utilitza el rodatge com a espai central de la història. Esteban és director i Emilia és l’actriu que interpreta el paper protagonista de la seva nova pel·lícula.
Així, durant bona part del film tenim dues històries que conviuen: la que els personatges estan rodant i la relació real entre pare i filla.
Aquesta estructura permet una cosa molt interessant: els personatges poden expressar a través de la ficció allò que no poden expressar directament.
El cinema es converteix així en una mena d’intermediari.
Però també pot convertir-se en una barrera.
El pare sap dirigir una pel·lícula. Sap dirigir actors. Sap controlar un rodatge. Sap decidir què han de fer els altres.
Però sembla molt més incapaç de saber què ha de fer amb la seva pròpia filla.
I aquesta contradicció és, per a mi, un dels grans interessos de la pel·lícula.
Algunes crítiques han remarcat precisament aquesta dimensió metafílmica i la utilització del rodatge com un espai on es manifesten les relacions de poder del director.
El pare que vol ajudar sense saber ajudar
Hi ha una cosa que m’ha fet pensar especialment.
El pare ofereix a la filla un paper perquè vol ajudar-la.
Però ajudar algú no significa necessàriament saber com ajudar-lo.
I encara menys quan existeix una història anterior que no ha estat resolta.
La proposta sembla gairebé una forma de reparació: jo et dono una oportunitat, tu tornes a entrar en la meva vida i potser així arreglarem el que va passar.
Però una oportunitat professional no pot substituir tretze anys d’absència.
I una pel·lícula tampoc pot substituir una conversa.
Això fa que el títol, El ser querido, adquireixi una certa ironia. Es pot estimar algú i, al mateix temps, no saber estimar-lo bé.
La lentitud
Aquesta és la part en què la meva opinió potser se separa una mica de la intenció que jo percebo en el director.
A mi m’ha semblat lenta.
Hi ha seqüències que jo hauria tret.
No perquè estiguessin mal fetes, sinó perquè em semblava que ja havia entès què m’estaven explicant.
Però al mateix temps entenc que Sorogoyen vulgui aquest ritme pausat.
Alguns crítics han coincidit amb aquesta percepció: han assenyalat que determinats trams deixen d’avançar dramàticament i que la durada es pot arribar a sentir excessiva. D’altres, en canvi, han valorat precisament el canvi cap a un cinema més contemplatiu, basat en silencis, mirades i plans llargs.
Per tant, potser la pregunta no és si la pel·lícula és lenta.
La pel·lícula és lenta. La pregunta és si aquesta lentitud té una funció. I crec que en bona part sí.
Sorogoyen vol que experimentem la incomoditat d’estar amb dues persones que tenen una història enorme entre elles però que no saben com explicar-la.
El problema és que, en alguns moments, jo he sentit que el ritme deixava de ser expressiu i passava a ser simplement reiteratiu.
I aquí és on, com a espectadora, m’hauria agradat una mica més de poda.
Javier Bardem i Victoria Luengo
La pel·lícula se sosté fonamentalment sobre ells dos.
Javier Bardem construeix un personatge amb una presència enorme. És un home acostumat a ocupar espai, a dirigir, a imposar el seu criteri.
Victoria Luengo, en canvi, treballa molt des de la contenció.
I és interessant veure com la relació de poder entre tots dos es va modificant segons les situacions.
Diverses crítiques han destacat les interpretacions dels dos protagonistes i, especialment, la capacitat de la primera gran conversa per transmetre la tensió que existeix sota una aparent normalitat.
La primera trobada és especialment significativa.
No necessitem que els personatges expliquin immediatament tota la seva història.
La incomoditat ja ens ho explica.
Quan els silencis expliquen més que les paraules
Aquesta és probablement la part que més m’ha interessat com a espectadora de teatre.
Hi ha alguna cosa molt teatral en aquesta pel·lícula.
No perquè hi hagi escenari, evidentment, sinó perquè Sorogoyen treballa molt amb allò que passa entre les paraules.
Una mirada.
Una pausa.
Una resposta que arriba massa tard.
Una frase aparentment normal que sabem que amaga una altra cosa.
Una persona que mira l’altra i no sap què dir.
Això em recorda una idea que, en el teatre, em sembla fonamental: el que un personatge no diu també forma part de l’acció.
I potser és aquí on la lentitud de la pel·lícula té més sentit.
Perquè si el que busquéssim fos només informació narrativa, probablement moltes escenes podrien ser més curtes.
Però si el que busquem és observar una relació trencada, aleshores el temps també forma part del conflicte.
El rodatge com a espai de poder
Hi ha, a més, una altra lectura que m’ha semblat especialment interessant.
Esteban no només és el pare.
És també el director.
I això significa que, durant el rodatge, té poder sobre la seva filla.
Pot decidir què ha de fer, com ho ha de fer, quantes vegades ho ha de repetir i quina emoció vol obtenir d’ella.
Això fa que el rodatge deixi de ser simplement un lloc de reconciliació familiar i es converteixi també en un espai de conflicte.
Alguns comentaristes han llegit la pel·lícula precisament en aquesta clau: com una reflexió sobre els artistes que poden convertir la seva autoritat creativa en una forma d’abús o de control.
I aquí el cinema dins del cinema deixa de ser només un joc formal.
Es converteix en el lloc on es posa a prova la relació entre pare i filla.
El color, el blanc i negre i la forma
Sorogoyen també experimenta amb el llenguatge cinematogràfic.
Hi ha canvis entre color i blanc i negre, diferents formats, textures i decisions de so. Alguns crítics han considerat aquests recursos molt expressius; d’altres han pensat que, en alguns moments, resulten excessius o poc justificats.
A mi em sembla que aquí la pel·lícula demana una participació activa de l’espectador.
No sempre he necessitat entendre exactament què vol dir cada canvi.
Però sí que he tingut la sensació que Sorogoyen vol que la forma també expliqui la relació entre realitat, ficció i memòria.
És un risc. I no sempre crec que li funcioni. Però és un risc interessant.
Una pel·lícula sobre allò que no es pot reparar
Quan vaig sortir del cinema, el que em va quedar no va ser tant la història del rodatge com aquesta idea:
hi ha relacions que no es poden recuperar simplement perquè dues persones tornin a trobar-se.
El temps no desapareix.
El que ha passat no desapareix.
I el fet que algú vulgui reparar una relació no significa que l’altra persona estigui preparada per reparar-la amb ell.
Per això m’ha interessat que la pel·lícula no faci una reconciliació fàcil.
Potser el pare vol recuperar la filla.
Potser la filla vol entendre el pare.
Potser tots dos necessiten alguna cosa de l’altre.
Però això no significa que siguin capaços de donar-se-la.
I, per a mi, aquí hi ha la part més humana de El ser querido.
Una última reflexió
No sé si hauria deixat totes les seqüències que hi ha a la pel·lícula. N’hi ha algunes que, com a espectadora, hauria tallat. Però també reconec que aquesta és una decisió de direcció.
Sorogoyen ha volgut donar temps a aquesta relació.
Jo potser hauria fet una pel·lícula una mica més curta.
Però això no significa que no entengui el ritme que ha escollit.
I potser aquesta és la gràcia de parlar de cinema després d’haver-lo vist: que una mateixa pel·lícula pot funcionar-nos i, alhora, fer-nos pensar que alguna cosa hauria pogut ser diferent.
A mi El ser querido m’ha agradat.
M’ha interessat especialment la relació entre el pare i la filla, el cinema dins del cinema i aquesta incapacitat de tots dos per acostar-se realment.
I sobretot m’ha fet pensar que, de vegades, estimar algú no és suficient per saber com arribar-hi.
FITXA DE LA PEL·LÍCULA
Títol: El ser querido
Direcció: Rodrigo Sorogoyen
Guió: Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen
Any: 2026
Països: Espanya i França
Durada: 135 minuts
Gènere: Drama
Repartiment: Javier Bardem, Victoria Luengo, Raúl Arévalo, Marina Foïs, entre d’altres
Fotografia: Álex de Pablo
Muntatge: Alberto del Campo
Música: Olivier Arson
Productores: Caballo Films, Movistar Plus+, El Ser Querido i Le Pacte.
La pel·lícula va competir a la Secció Oficial del Festival de Cannes de 2026 i es va estrenar comercialment a Espanya l’agost de 2026.
Tema central
La relació trencada entre un pare i una filla i l’intent de recuperar-la mitjançant el cinema.
Elements que m’han interessat més
- La relació pare-filla.
- El cinema dins del cinema.
- La distància emocional.
- Els silencis.
- La tensió entre autoritat i afecte.
- El director com a pare i com a figura de poder.
- La dificultat de reparar una relació després d’anys d’absència.
Elements que m’han convençut menys
- El ritme en alguns moments.
- Algunes seqüències que hauria eliminat.
- Determinats recursos formals —especialment alguns canvis de format i de color— que no sempre m’han semblat necessaris.
Valoració personal
Una pel·lícula que m’ha agradat i m’ha interessat, sobretot per la relació entre els dos protagonistes i per la seva reflexió sobre la impossibilitat de reparar fàcilment una ferida familiar. El seu ritme pausat és una opció conscient de direcció, encara que en alguns moments, com a espectadora, m’ha semblat excessiu.
Maria S.
Imatge: https://www.cineciutat.org/es/pelicula/el-ser-querido
Bibliografia
Ministerio de Cultura. (2026). The Beloved [El ser querido]. Spanish Kaleidoscope.
Movistar Plus+. (2026). Primer tráiler y cartel final de El ser querido, una película original Movistar Plus+ de Rodrigo Sorogoyen.
Partearroyo, D. de. (2026, 3 de septiembre). Crítica de El ser querido: un Javier Bardem inmenso y Victoria Luengo, dos bestias atrapadas entre el desprecio y el albor sentimental. Cinemanía / 20minutos.
Sorogoyen, R., & Peña, I. (Guionistas). (2026). El ser querido [Película]. Caballo Films; Movistar Plus+; El Ser Querido; Le Pacte.
Tormo, L. (2026, 29 de agosto). Crítica de El ser querido: Una mirada sobre la ausencia. Cine y Cultura.
Yáñez, M. (2026, 25 de agosto). El ser querido: Victoria Luengo i Javier Bardem brillen en el drama (massa) metafílmic de Sorogoyen. Ara.